Des del llagut es veu el poble franc

Des del llagut es veu el poble franc,
ara que el sol hi bat de cara;
es veu el poble tot pintat de blanc,
ara que sol no el desempara.

I darrere el pujol, fet de graons,
vestit de vinya retallada i neta;
el poble ran de blau, la vinya al fons
i al cel un xiscle d’oreneta.

Des del llagut es veu tot petitet;
els mariners són com un cap d’agulla,
la campana sospira molt baixet
i cada cep sembla una fulla.

Poble estirat a vora de la mar,
oh, delicada ratlla fina,
que te la menges amb un sol esguard
i et cap sencera dintre de la nina!

Blanc fistonet damunt del blau marí,
esmortuint la gresca i la baralla.
Et sento més a prop vist des d’aquí,
des del llagut que balla.

Et veig a tu, i penso en tu només,
el blau i el blanc m’han esborrat les penes.
Des del llagut encar t’estimo més,
i em lligues més les venes.

Des del llagut que té un si d’atzar,
un si és de recança.
Totes les coses vistes des del mar.
Quina mena de mel i d’enyorança!